De ben petites, a l’escola, ens van fer escollir de quin color volíem ser: blanc, blau o verd.

Era el color del nostre equip, el que ens impregnava curs rere curs i per al que fèiem tanta pinya com calgués.

Dels Plastidecor i els Manley vam passar a les ombres d’ulls. Els llavis no ens els pintàvem, ja quedaven prou encesos amb els primers petons.

Vam començar a volar soles i la vida s’omplí de fúcsies i pistatxos que amb uns anys van ser substituïts per als tons pastel d’enllaços i canalla. I van ser aquests petits tresors els que ens van ensenyar que el blau no només és cel o marí sinó que pot ser blau cian, turquesa, cobalt, atzur, elèctric o de Prússia.

Alguns fets ens han esquitxat amb els tons més foscos de la paleta. I és en aquests moments on hem recuperat amb més força els nostres colors de la infantesa. Amb el blanc, hem transformat el negre en gris plata i amb el blau, hem dibuixat ones que ens han bressolat. El verd l’hem recuperat fa poc en forma de gos. Un gos que ens omple de rialles nocturnes però que a l’endemà ens provoca mal de cap amb els seus lladrucs. Tot i així, beneït Perro Verde.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s