Només escoltar a la senyoreta dient que el tema del dibuix és lliure, ella agarra els plastidecors blau i groc. Els colors estan dins d’una panera situada enmig de la taula rodona que comparteix amb altres cinc nens i nenes de la classe.

Ningú es queixa. Ningú li diu res. Mai li diuen res. És una nena seriosa i solitària. Sense cap motiu, només és així i prou. A ella ja li està bé.

De fet, tant és que la mestra digui que han de dibuixar això o allò, ella sempre comença igual. Amb el full horitzontal, traça una línia en el terç superior de color blau. El cel, el seu cel. Després, a la banda esquerra hi situa un sol ictèric que desprèn rajos en totes direccions. A vegades, li posa a l’astre rei, ulls de xinès i el somriure que a ella li manca, però avui no ho fa. Torna el plastidecor groc a la panera; el blau encara no, perquè el necessitarà més tard. Pren el color negre i fa el que més li agrada, omplir el cel de “enes” allargassades. Això ho va aprendre de la nena del costat que li va explicar que eren ocells volant vistos de lluny. Li va fascinar la idea. Primer, perquè li va resultar un efecte molt creïble i segon, per la seva senzillesa. No té molta traça per dibuixar i estirar “enes” és tan fàcil! Amb el blau remata el poc espai blanc que queda entre tant ocell i torna el color a la panera, sota la mirada impacient d’aquell nen que sempre deixa el cel pel final per culpa seva.

Mentre rumia què dibuixar a la resta del full, s’adona que un dels ocells s’està fent gros per moments. No entén res. Només se li acut tancar els ulls ben fort. Quan els torna a obrir només pot veure com aquella “ena” esfilagarsada vola del paper al seu llavi superior i se li enganxa com una paparra. Vol xisclar però està aterrida. Tots els nens de la taula l’estan mirant. De fet, tots els nens de la classe, inclosa la mestra, tenen els ulls fixos en ella. El pitjor és que tots somriuen, com si li retornessin una salutació.

D’una revolada s’aixeca de la taula i es dirigeix cap als lavabos. No reconeix a la nena del mirall. L’ ena ocell li perfila el llavi de tal manera que li deixa un somriure fix a la cara.

Somriure constantment és molt cansat però ella ha trobat la solució. Cada tarda quan surt de l’escola es perd pel petit bosc que hi ha darrere casa seva i s’enfila a l’arbre més alt. Llavors l’ena ocell aixeca el vol i la deixa sola i seriosament feliç fins que es fa fosc del tot i han de tornar cap a casa.


Una adaptació de “L’Ocell n” va resultar FINALISTA en el VIII Concurs de Relats Breus del Diari de Terrassa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s