El vaig veure per primera vegada un vespre de setembre, pocs dies abans de complir els quaranta-nou.

La Carmen, l’autora del retrat, havia estat moltes hores observant cada detall del meu rostre i estava frisosa per ensenyar-me com l’havia plasmat en el quadre. Va ser impactant: em veia jo i la meva vida.

El retrat està penjat en un lloc estratègic: és el primer que veig cada matí en sortir de la meva habitació. I me’l miro, i em miro, i veig.

Veig la cara dels meus germans i la infància feliç  que vaig viure al seu costat. Veig la Mercè dels vint-i-…, dels trenta-i-.., dels quaranta-i-… Veig el somriure de quan em vaig saber embarassada i els llavis molsuts de petonejar els meus fills. Veig els ulls de quan tot em feia il·lusió.

Veig – tot i que al principi em va sobtar – la franja negra d’orella a gola – els meus dos punts febles: otitis i faringitis de repetició. Ja no les pateixo; van quedar enrere el dia que vaig sorgir de l’aigua, arrossegant estrelles, caragoles i tot el que fes falta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s