el petó

No va ser un petó, va ser EL PETÓ.

I no parlo del primer petó d’adolescent que tothom diu recordar. Ni dels que van venir amb els pas dels anys: apassionats, desmenjats, llenguats, desllenguats, reconciliadors, amb gust de sopa de galets o maldestres.

Parlo del petó d’una nit de festa major a la Vall, en una plaça de pedra atapeïda de gent, soroll i cervesa.

Me l’acaben de presentar però no he prestat atenció al seu nom. Ell tampoc al meu. Només em mira i es treu de la butxaca una moneda. Em jugo vint duros que puc fer-te un petó sense tocar-te. Em surt un vale disparat. Somriu sorneguer i em diu que tanqui els ulls. Li faig cas i noto els seus llavis sobre els meus. El deixo fer mentre sento les rialles dels meus amics i els seus comentaris de com me l’han colada.

Quan obro els ulls m’acosta la moneda i amb tot el dramatisme que és capaç de fingir em diu que he guanyat l’aposta. Agafo els vint duros i em mesclo de nou entre la gent. Tant me fa la juguesca estúpida i la burla infantil. A mi aquest petó m’ha caigut de puta mare.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s